incosistències v.03: memòria

Què ho fa que recordem unes coses i altres no? Quines oblidem conscientment i quines passen, com sense voler, a un calaix perdut de la desmemòria?

Ahir a les tres de la matinada encara donava voltes al llit, sense poder dormir, acompanyat per una xafogor aclaparadora. Em va tornar al cap Sant Feliu de Pallarols i les malifetes que fèiem de menuts. Vist en la distància fa somriure. Si els meus fills ho fessin ara... clar, que els meus pares tampoc ho van saber mai. Eren records que tenia endreçats.

Altres records els tinc ben visibles, a casa -la física- o als blogs. Què fa que algunes coses s'exhibeixin i altres no?

Suposo que depèn de cada persona, de les sensacions d'un moment determinat -el de la exhibició- i de la intensitat de les emocions.

Em miro al mirall. Em veig bé. Miro al voltant i veig que tot és com ha de ser.







No sé què recordaran de diumenge. Tots tres en tindrem memòria diferent. En deixo tres mostres i les altres, les guardo.

inconsistències v.02.01: la química

Li deien Montse i era de Sabadell. Filla d'un carnicer que estiuejava cercant arrels d'arbre per fer escultures impossibles. I d'una dona que em donava lectures d'adults entre corbes sensuals. La Montse era un vailetot. M'agradava. No recordo que em fes gaire cas. Però sa mare era molt amable.

Encara en recordo la olor. De la mare. I de la filla. La mateixa i diferents.





I la textura de les arrels, suaus, que treballava el pare. Carnicer, de Sabadell. De la Montse, la recordo fent de portera en un partit de futbol.



Aquestes reflexions seguiran després de la publicitat...

inconsistències v.02: la física

O més enllà de la hiperrealitat.

Després de la realitat genèrica i grisa, sovint difusa i dubtosa, alguns genis ens dibuixen una realitat enlluernadora, finíssimament nítida i que trasbalsa els sentits. I ens embadalim  de ser espectadors de tants grans inútils que res han fet per ningú més que per incrementar el seu propi ego en vida i la butxaca d'especuladors mercantilistes en la seva mort.

Dalí, el gran masturbador, què va deixar de progrés en la nostra societat?

Mosques que encara hi són i lleterades d'histrionisme que es multipliquen.

No goso citar els grans prohoms de la Caixa: ni tinc, encara, prou documents ni prou saber històric -altres bloggers semblen molt més competents que no pas jo en història- ni ganes ni temps de documentar-ho.

Visc en un país que no m'agrada però que, no com altres, m'estimo. Em costa socialitzar-me perquè no hi estic avesat. Les meves relacions són en petit comité.

Ahir, en una reunió multitudinària (érem més de 40! per mi tota una excepció forçada pel parentiu) vaig veure dues dones apartades de la resta de convidats que feien fum a un raconet ni que fóssim a un espai obert. M'hi vaig apropar i vaig demanar permís per ajuntar-me al minúscul grup de fumadores.

Deu minuts de conversa van exposar els punts de nexe i desunió, tot dins una cordialitat amanida per la persecució social a qui més contribueix en impostos a aquesta societat que tant ens maltracta.

Va ser, però, una infermera no fumadora la que va rellevar un interès i una coincidència anímica més rellevant. També vam tenir poc més de deu minuts perquè quan les pupil·les es començaven a dil·latar va aparèixer qui tenia més canes que jo mateix i va extendre el seu braç sobre els seus muscles per deixar clara la marca del territori.

Tots i totes em van fer un gran favor: recordar-me que més enllà de la meva realitat, la que visc dia a dia, hi ha una altra realitat que està per fer. Sovint la oblido perquè em fa molta mandra i no m'agrada entrar en jocs de baralles. Però em convé deixar la hiperrealitat per bonica que sigui i tornar a la física de persones que esperen que algú les escolti, els hi miri els ulls, i a qui puguin explicar realitats genèriques, grises, dubtoses... que volen que algun dia esdevinguin enlluernadores. Encara que no ho sàpiguen.

inconsistències v.01 - somni

Ho confesso: vaig somiar.

Penso que la realitat, tota, és al nostre cap. Ens domestiquen de petits i ens ensenyen llengües (els que tenim la sort d'aprendre'n més d'una), ens ensenyen que cal saber comptar i aprendre formules estranyes i convencions de llenguatge. Ens ensenyen tradicions i història en la confiança que aprendrem alguna cosa dels errors comesos pels avantpassats. Ens terroritzen amb religions o ens ensenyen a racionalitzar -que vés a saber què és pitjor- perquè siguem millors i més feliços...

I de tot el que ens ensenyen, res no ens serveix per saber que la realitat existeix només al nostre cap.

Vaig somiar que era feliç. Immensament feliç. I el meu somni era real. No existia res més que el meu amor i l'amor que rebia. I si existien altres coses, eren addicionals. En el meu amor hi havia cabuda pels meus fills, pel meu amor petit, pels seus fills, per familiars, per persones estimades...

Era tan perfecte que feia mal i espantava saber que es podia acabar ni que fos impensable.

Era tan ideal, malgrat tants inconvenients, que només podíem dir: aprofitem-lo ara, que no sabem quant durarà...

Un dia vaig somiar que m'havia despertat. I després vaig pensar que tornava a somiar un somni recurrent. 

Avui m'he despertat del tot. Sé que tot, ni que somiat, va ser real. Però va ser un somni. Em costa encara acceptar-ho. Hi ha somnis molt convincents. I són reals, perquè els vivim al nostre cap.

M'he despertat i he vist les bigues del sostre de l'habitació. Amb la llum que entrava del carrer he volgut pensar que el sostre era un llençol i que per poc que ho desitgés m'abraçaria.

He tombat el cap cap a l'altra coixí però no hi havia ningú a qui explicar-li. Ni tan sols una ombra.

Vaig somiar una amanida que mai no havia fet: amanida d'arròs amb bacallà esqueixat i pèsols. T'hi jugues un pèsol a què surt bona?

Doncs sí, boníssima.

Vam sortir al carrer a la prèvia a la festa major. Volen fer una estelada de rècord guiness. Dos de tres vam deixar la petjada en mig metre de roba groga que en serà part.

Un trosset entre molts d'altres.

I ens vam afegir a seguir al gegant i a la geganta.

Visc a un poble ple de somnis. Alguns en diuen Vil·la. Altres en diuen el bronx. Hi ha somnis de supervivència. Somnis de què no passi res (més). Somnis de pensar que encara hi haurà futur. 

Enyoro el meu somni. Però ara em toca estar ben despert. He de vetllar perquè els meus puguin somiar. Ni que sigui algun dia. I em dono per satisfet d'haver viscut la felicitat. Diuen que molts, ni tan sols l'han somiat. 

inconsistències v.0

M'expliquen què han fet els darrers quinze dies. Un per un costat. Després pregunto a l'altre. Versions matitzades però coincidents. Observo físicament la feina feta. Pregunto on és la pauta, la graella, les directrius... no hi són.

Les comencem de cap i de nou.

No ho faig tot bé ni ho faig tot malament. M'ho repeteixo.

Observo després de quatre dies: algú que no accentuava mai, sap autocorregir-se els accents. Ha entès l'ús del punt. Diferencia els I/you dels he/she/it i hi relaciona la conjugació verbal en present, passat simple i continuous. Estructura les respostes de natus i sap perquè.

En tot un curs (dos?) d'ESO no li han sabut ensenyar. No era que no pogués aprendre. És que ell no els entenia. No van saber, ni voler ni poder fer-ho.

En quinze dies a una altra casa, tampoc.

Estic decebut, sí. D'una escola que s'autoqualifica de la millor de la província. I estic decebut, sí, de l'altra casa on qui té anys d'experiència en docència tampoc ha tingut el temps, la força, la voluntat o les ganes de posar-s'hi.

No visc de la decepció. Però crec que és legítim poder expressar el meu sentiment.

No ho faig tot bé ni ho faig tot malament.

No tinc cap titulació que m'empari. No tinc cap professional que m'assessori en el dia a dia. Però ho fem. Ens hem comunicat i quan ens encallem mirem d'expressar-nos d'una altra manera. Fins que ens entenem. I avancem. Poc a poc.

El més difícil serà fer les pautes i graelles més importants perquè les segueixi quan jo no sigui al seu costat. Ara són quatre fulls que he fet a mà en verd i vermell. Verd, per les pautes. Vermell per l'ordre i els signes d'admiració en els punts que no cal oblidar.

Penso ara, que demà hauríem d'anar a comprar una carpeta o llibreta de pautes, que puguem fer entre tots dos. Que se la pugui fer seva. Que hi pugui recórrer per apuntar dubtes. Que hi pugui dibuixar el que vulgui. I fer-se ell les pròpies pautes.



 

de vacances

Estic de vacances de casa meva. Però no sabria viure, de vacances o no, sense escriure. Imagino que es tracta d'una certa malaltia no diagnosticada. No sé qui em llegeix, sovint, però necessito explicar potser per explicar-m'ho jo mateix què em passa i què sento.

Ara estaré 16 dies seguits amb els nens. No serà fàcil fer vacances, fer els deures que han quedat pendents, fer de pare, fer vida normal i provar de fer extres... sense diners i amb l'estat d'ànim una mica o molt baix.

Ells no tenen culpa de com em senti jo. Però jo no en sé de fer veure que em sento diferent de com em sento. Puc dissimular una mica. Però no sé enganyar.

Vaig aconseguir una banderola d'una exposició que es va fer a Girona d'Steve McCurry. Li hauria volgut donar al meu amor la setmana vinent. Però no ens veurem. No crec pas que ens veiem.

Tot plegat és massa complicat. Com si la vida no ho fos per ella mateixa.

Provo d'implicar-me en  la distància a fer les coses més fàcils a nivell d'estudis. No sé si me'n sortiré gaire  o poc. Provo d'implicar-me a nivell d'emocions i em sembla que no me'n surto gaire.

Diuen que els homes no ploren. I jo fa un munt d'hores que estic omplint el Ter.

Em consolo de pensar que no sóc tant mala persona. Que ja ho sé que no ho faig tot ni gairebé res prou bé. Però que tampoc ho faig, tot, tant malament.

Començo vacances amb depre. Demà em llevaré, m'afaitaré i em dutxaré abans de res. Per mirar-me la setmana com si aquest diumenge hagués estat de tràmit.